Una paraula m'a escapat sensa que me'n rendèsse compte, me laissant despoderat e despolhat tre que ressonèt dintre ieu la mancança de sa sonoritat, de sa matèria, de son gost, embocada dempuei l'enfança, dempuei qu'aviáu quitat lei darriereis oras de l'infans, aquelei camps suaus de l'origina que nòstrei remembres, sensa termina, i tòrnan s'acipar. En bosca d'aquela paraula perduda, assagi de la tornar trobar en furant dins ma memòria, mai de badas, ren me pòt deliurar d'aquela trevança... Fin finala, de que rèsta d'una vida? Es la sola question essenciala que nos secuta, a dicha que se vueja dins lo reguier dau Enfre temps. enganas e desrèis, varalha un sentiment estranh, pasmens colorat de blau etèrne: dins lei lengas e lei libres se recaptan d'esbleugiments per fin de nos dire vius. Fin finala, sabèm pas grand causa, mai tot çò que sabi es que siáu lo felen d'un paisan vengut militari, puei pedon, e d'un marin, lo felen d'una paisana còrsa que sabiá pas legir e escriure e d'una emplegada de burèu; siáu lo fiu d'un mèstre d'escòla e d'una corduriera. Joan-Ives Casanova es l'autor d'una obra poetica e de prosas, romans e racontes. La Paraula perduda es una temptativa d'esclargiment autobiografic que se nosa au crosament dei tres lengas de l'enfança.